dijous, 24 de gener de 2008

Joan Alcover i Maspons (1854-1926)

Joan Alcover, juntament amb Miquel Costa i Llobera, fou un dels mestres de l'Escola Mallorquina. Intentà la humanització de l'art (1904) per harmonitzar i equilibrar la veu poètica sorgida del dolor. La seva poesia rebutja els extremismes modernistes (l'anarquisme creador) per una part i, per l'altra, la gàbia formal del parnassians.

En el següent enllaç de Musica de poetes hi trobareu els poemes: "Desolació", "La Balanguera" i "La relíquia" de Joan Alcover, recitats i en format PDF.

Si llegiu "Albatros" (versió en francès [versió recitada en francès] i en català), poema de Les flors del mal de Charles Baudelaire , segur que sereu capaços o no de trobar alguna similitud amb el poema alcoverià "El voltor de Miramar" recollit a Cap al tard.

"El dolor esdevé una experiència eriquidora, que Joan Alcover converteix en una ètica humana. El tema del dolor com a font d'inspiració artística ja havia aparegut a "La nuit de Mai" (versió en francès) del romàntic francès Alfred de Musset on el Poeta i la Musa també dialoguen sobre la funció catàrtica de la poesia. A "La nit de maig", la Musa declara al poeta que "res no ens fa tan grans com un immens dolor". Aquesta concepció artística és semblant a la que Joan Alcover defensà a la conferència Humanització de l'Art, on justament elogià "La nit de maig" com a exemple de poesia altíssima, perquè la ploma d'Alfred de Musset vessà amb tota la sinceritat del seu cor la fúria del dolor, fruit d'un desengany amorós". [Cap al tard, Edicions 62, pp. 60-61]

La seva obra poètica queda vinculada directament a les teories exposades en les conferències que, sobre La Humanització de l'Art (1904), va donar a l'Ateneu Barcelonès mostrant-se partidari d'un art utilitari enfront d'una concepció aristocràtica, i en articles com el recull publicat a "L'Avenç" amb el títol Art i Literatura. Premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals (1905) i declarat Mestre en Gai Saber el 1909.

En el següent enllaç podeu consultar la revista La Nostra Terra en versió digital.

Podeu llegir el pròleg de Cap al tard que va escriure Josep M. Llompart aquí:


dissabte, 12 de gener de 2008

Cateria Albert / Víctor Català (1869-1966)

"Les característiques de la seva obra, que amb poques variacions, seran constants en tota la seva producció, tant a nivell de gèneres, com a nivell temàtic i formal. En primer lloc cal destacar la seva opció per la narrativa. En aquest gènere, en termes generals, tracta històries tràgiques del món rural que enfoca des d’una òptica pessimista i fatalista i amb una especial sensibilitat per l’estètica del negre o del clarobscur. Aquesta visió, comuna a d’altres modernistes, es centra en la lluita de l’individu contra els elements hostils que impossibiliten la seva pròpia realització. L’autora, a més a més, mostra interès pels mons interiors de les persones, sobretot de les dones, en un doble enfocament: l’aprofundiment psicològic d’un personatge, com fa magistralment amb la Mila de Solitud, o bé la dualitat entre l’aparença externa i la personalitat interior. Al predomini dels espais rurals i l’interès pels conflictes humans, cal afegir-hi la condensació narrativa i la riquesa lingüística, sobretot quant als registres i al lèxic, i estilística, un estil suggestiu, expressiu i plàstic, en definitiva efectista." (Nou diccionari 62 de la literatura catalana)

En aquest enllaç hi trobareu la biografia i un recull de textos visualitzats de Caterina Albert (Víctor Català), escriptora empordanesa que va crear la seva obra en una època en què les dones escriptores xocaven amb la incomprensió d'una societat intolerant i cruel. (Veure el VÍDEO [15'], format RealPlayer)

Aquí podeu llegir el text sencer de La infanticida de Víctor Català, un monòleg teatral, l’autoria femenina del qual originà un escàndol que la portà a refugiar-se sempre més sota el pseudònim de Víctor Català. L'obra fou premiada al Jocs Florals d'Olot del 1898, juntament amb el poema "Lo llibre nou".


La infanticida 

Joan Maragall (1860-1911)

"Des d'una perspectiva de la història de la literatura, Joan Maragall, fa de pont entre les diverses fórmules poètiques del segle XIX i les del segle XX. Maragall recull i esmena la tradició jocfloralesca de la Renaixença, el romanticisme de Verdaguer, el naturalisme d'Apel·les Mestres i el classicisme d'Alcover i de Costa i Llobera alhora que, amb esperit agitador, formula una reflexió innovadora sobre la pròpia poètica que, sense ell saber-ho, coincidirà en alguns dels seus trets definidors amb els del simbolisme, i experimenta uns models poètics que desembocaran, d'una banda, en la creació d'una escola maragalliana de qualitat i ressò desiguals (Pijoan, Lleonart, Pujols i fins i tot Sagarra) i, d'una altra, en algunes de les grans obsessions de Riba (la poesia pura, la inspiració, la paraula i el ritme i la manera d'entendre la crítica), d'Espriu (Goethe, la figura de Nausica) o, en un altre nivell, de Salvat-Papasseit (el cançoner, la dona i l'amor com a fonts de plaer i de creació). Maragall esdevindrà, així, un clàssic. El primer poeta clàssic del segle XX." (Glòria Casals, Universitat de Barcelona)

Podeu visionar el vídeo sobre la vida i obra de Joan Maragall on copsareu la personalitat rica en matisos. Així com el seu aire romàntic i burgès. També trobareu el propagador d'autors i d'idees que circulaven per l'Europa del moment. Per a Maragall la poesia no era una activitat més d'entre les que desplegava el seu temperament inquiet. La poesia omplia tota la seva vida. (Veure el VÍDEO [12'], format RealPlayer)

En la següent plana WEB: Elogi de la literatura podeu consultar tota l'obra de Joan Maragall.

En aquest enllaç hi trobareu el text original d'Elogi de la paraula de Joan Maragall (discurs inagural llegit en el Ateneo Barcelonés el 15 d'octubre de 1903)